Mentir-me a mi mateixa fingint que t’he oblidat... Fingir un allunyament tan absurd i fals com les meves paraules d’indiferència cap a tu... Mostrar-me indiferent davant el teu somriure, les teves paraules i la teva veu...
No faré cas al meu cor accelerat, a les papallones del meu estómac, a la tremolor de les meves cames, a les llàgrimes dels meus ulls ni al nus a la meva gola... Fingiré que estic bé quan realment un mar enrabiat em llença una vegada i un altre contra les roques del desengany i de la traïció...
I em vaig enfonsant, i em perdo entre les aigües de la meva ment, gairebé ni escolto el que dius, simplement em sento bé amb el so de la teva veu, aquesta que tant trobava a faltar i la mateixa que sembla donar-me la vida a la vegada que me la treu amb cada paraula...
Agafo aire, miro cap a un altre costat, tanco els punys, tanco els ulls, poso el meu millor somriure i torno a mirar-te. Aguanto l'envestida dels meus sentiments, però em coneixes ... Saps llegir en mi cada gest, cada paraula, cada mirada i cada somriure ... saps que m'esfondro per segons, que el meu interior es va esquerdant sense que jo pugui fer res... i m'abraces, i en aquesta abraçada que no hauria de passar és en l'únic lloc on em sento bé, protegida, cuidada, sense pors... l'únic lloc on la meva ànima i el meu cor semblen calmar-se, on són capaços de respirar sense sentir morir en el intent... l'únic lloc on el meu cap calla i els sentiments traspassen cada porus de la meva pell...
Intento donar marxa enrere, allunyar-me de tu, oblidar els meus sentiments i ignorar el meu cor... però no puc. Ets tu, el meu dia, el meu amor, el meu futur, el meu passat... i no puc lluitar contra això. Sí, fingiré davant la resta de gent una seguretat que no sento, fingiré superar una situació que em ve gran, fingiré una indiferència tan falsa com el meu somriure i continuaré endavant, fingint ser qui soc, quan en realitat no seré més que un esborrany de qui vaig ser...
No faré cas al meu cor accelerat, a les papallones del meu estómac, a la tremolor de les meves cames, a les llàgrimes dels meus ulls ni al nus a la meva gola... Fingiré que estic bé quan realment un mar enrabiat em llença una vegada i un altre contra les roques del desengany i de la traïció...
I em vaig enfonsant, i em perdo entre les aigües de la meva ment, gairebé ni escolto el que dius, simplement em sento bé amb el so de la teva veu, aquesta que tant trobava a faltar i la mateixa que sembla donar-me la vida a la vegada que me la treu amb cada paraula...
Agafo aire, miro cap a un altre costat, tanco els punys, tanco els ulls, poso el meu millor somriure i torno a mirar-te. Aguanto l'envestida dels meus sentiments, però em coneixes ... Saps llegir en mi cada gest, cada paraula, cada mirada i cada somriure ... saps que m'esfondro per segons, que el meu interior es va esquerdant sense que jo pugui fer res... i m'abraces, i en aquesta abraçada que no hauria de passar és en l'únic lloc on em sento bé, protegida, cuidada, sense pors... l'únic lloc on la meva ànima i el meu cor semblen calmar-se, on són capaços de respirar sense sentir morir en el intent... l'únic lloc on el meu cap calla i els sentiments traspassen cada porus de la meva pell...
Intento donar marxa enrere, allunyar-me de tu, oblidar els meus sentiments i ignorar el meu cor... però no puc. Ets tu, el meu dia, el meu amor, el meu futur, el meu passat... i no puc lluitar contra això. Sí, fingiré davant la resta de gent una seguretat que no sento, fingiré superar una situació que em ve gran, fingiré una indiferència tan falsa com el meu somriure i continuaré endavant, fingint ser qui soc, quan en realitat no seré més que un esborrany de qui vaig ser...
Escrit per: Lidia Grimaldi
No hay comentarios :
Publicar un comentario